Funcions del calci en els èssers vius

Funcions del calci en els èssers vius

  

A més de la seva funció en la construcció i manteniment d'ossos i dents, el calci també té altres funcions metabòliques. Influeix en la transmissió d'ions a través de les membranes de les cèl·lules, i l'alliberament de neurotransmisors. 
Es requereix calci en la transmissió nerviosa i en la regulació dels batecs cardíacs. 
Cal esmentar també que està molt vinculat a la presència de fòsfor, ja que la falta o excés de qualsevol d'aquests dos minerals pot afectar l'absorció de l'altre.

Els principals aliments rics en calci són els aliments làctics i els seus derivats, encara que també es troba en aliments vegetals  com el col, bròcoli i nap.L'absorció del calci es veu dificultada davant consums de cafè, alcohol, falta de vitamina D, falta d'àcid clorhídric en l'estómac, falta d'exercici i estrès.

Funcions del silici en els èssers vius

Funcions del silici en els èssers vius

El silici és indispensable per a l'assimilació del calci, la formació de noves cèl·lules i per la nutrició dels teixits.

Els principals aliments rics en silici són l'aigua potable i els aliments vegetals en general. 

El mètode científic

Les àrees de la biologia.

Anatomia: Estudia l'estructura dels éssers vius.

Anatomia topogràfica: estudia sintèticament les diferents parts (òrgans, aparells, etc) dels éssers vius i les relacions que s'estableixen entre elles de manera relacionada amb la posició que ocupen.

Anatomia veterinària: estudia l'estructura dels animals.

Anatomia humana: estudia l'estructura de l'ésser humà.

Anatomia comparada: estudia les diferències i similituds entre diverses espècies i estirps.

Anatomia vegetal: estudia l'estructura de la flora.

Anatomia forense: estudia les estructures del cos humà sotmeses a circumstàncies de mort.

Anatomia patològica: estudia les estructures del cos humà que han estat alterades per malalties.

Anatomia odontal: estudia l'estructura de la cavitat oral. 

Anatomia descriptiva: estudia l'estructura del cos humà quant a la seva pura descripció anatòmica.

Anatomia funcional: estudia l'estructura del cos humà de manera fisiològica.

Anatomia del desenvolupament: estudia a les estructures que canvien des de l'etapa embrionària fins al començament de la joventut.

Anatomia embriològic: estudia el canvi de la estructures i la seva condició en l'etapa embrionària.

Anatomia pediàtrica: estudia a l'estructura del nounat cap al principi de l'adolescència.

Anatomia geriàtrica: estudia l'estructura del pacient durant la tercera edat.

Anatomia radiològica: estudia a les estructures profundes per mitjà d'aparells radiològics.

Anatomia segmentària: estudia al cos humà en regions i porcions.

Anatomia sistemàtica: estudia al cos humà en sistemes i aparells.

Neuroanatomia: estudia a tot el sistema nerviós.

Anatomohistologia: estudia l'estructura dels teixits en funció a la seva disposició anatòmica.

Biofísica: Estudia els processos físics que tenen lloc en els éssers vius.

• Biomecànica: Estudia la mecànica del moviment en els éssers vivents.

• Bioelectricitat: Estudia els processos electromagnètics i electroquímics que ocorren en els organismes vivents així com també els efectes dels processos electromagnètics abiòtics sobre els éssers vivents.

• Bioenergètica: Es dedica a l'estudi de les transformacions de l'energia que ocorren en els sistemes vivents.

• Bioacústica: Investiga i aplica la transmissió, captació i emissió d'ones sonores pels biosistemes.

• Biofotònica: Estudia les interaccions dels biosistemes amb els fotons.

• Radiobiologia: Estudia els efectes biològics de la radiació ionitzant i la no ionitzant i les seves aplicacions en les tècniques biològiques de camp i de laboratori.

Bioquímica: Estudia la composició i processos químics en els éssers vius.

•  Bioquímica estructural: estudia l'estructura de composts i agregats moleculars cada cop més complexos.

• Regulació del metabolisme: estudia el metabolisme.

• Bioquímica cel·lular: estudia els diferents processos que permeten la supervivència de la cèl·lula.

• Bioquímica clínica: estudia les bases moleculars que condueixen a situacions patològiques.

Botànica: Estudia als organismes vegetals.

• Morfologia externa: Estudia els caràcters externs i els seus òrgans.

• Morfologia interna: Estudia l'estructura interna, macroscòpica i microscòpica de les plantes i els seus òrgans. 

• Fisiologia vegetal: Estudia les funcions de les plantes.

• Embriologia vegetal: estudia el desenvolupament de la planta.

• Ecologia vegetal: Estudia les relacions de les plantes i la seva interrelació amb el medi ambient.

• Sistemàtica vegetal: Estudia la classificació i distribució de les plantes.

• Paleobotànica: Estudia les restes fòssils de les plantes desaparegudes que van existir en èpoques geològiques i així mateix l'evolució dels vegetals a través del temps. 

• Fitogeografia: S'ocupa d'establir la distribució dels vegetals sobre la terra i estudiar la causa de la mateixa.

• Patologia vegetal: Estudia les malalties de les plantes

Citologia: Estudia les estructures i funcions de les cel·lules.

Ecologia: Estudia la relació entre els éssers vius i el seu medi ambient.

• Ecologia microbiana: estudia als microorganismes en el seu ambient natural.

• Ecologia de Poblacions: estudia les poblacions formades pels organismes d'una mateixa espècie.

• Ecologia de Comunitats: s'encarrega de l'estudi del nivell d'organització de diferents espècies que comparteixen un espai (comunitat).

• Etoecología: estudia el comportament dels éssers vius en l'ambient.

• Ecologia del Comportament: estudia la conducta animal des del punt de vista de l'evolució.

• Ecologia del Paisatge: Estudia els paisatges naturals.

Embriologia: Estudia el desenvolupament dels embrions.

• Embriologia Comparada: S'encarrega de comparar els embrions dels éssers vius.

• Embriologia Química: Proporciona bases químiques del desenvolupament ortogénico.

• Embriologia Moderna: Es va desenvolupar a principis del segle XXI i es complementa amb variades disciplines tals com la genètica, medicina i bioquímica.

Etologia: Estudia el comportament animal.

Filogènia: Estudia les relacions evolutives entre éssers vius.

Fisiologia: Estudia les funcions orgàniques dels éssers vius.

• Fisiologia Cel·lular: Estudia el funcionament de les Cèl · lules.

• Fisiologia Orgànica: Estudia el funcionament dels òrgans.

• Fisiologia Sistemàtica: Estudia el funcionament dels òrgans.

• Fisiologia Tisular: Estudia el funcionament dels teixits.

• Fisiopatològica: Estudia les funcions dels sistemes en estat de malaltia.

Genètica: Estudia l'herència dels caràcters biològics.

• Clàssica o mendeliana: Estudia els cromosomes i els gens i com s'hereten de generació en generació.

• Quantitativa: Analitza l'impacte de múltiples gens sobre el fenotip.

• Molecular: Estudia el ADN, la seva composició i la manera en què es duplica.

• De Poblacions i evolutiva: Estudia el comportament dels gens en una població i de com això determina laevolució d'els organismes.

• Del desenvolupament: Estudia com els gens controlen el desenvolupament dels organismes.

Histologia: Estudia l'estructura i funció dels teixits

• Histologia vegetal: Estudia l'estructura microscòpica dels teixits vegetals.

• Histologia animal: Estudia l'estructura microscòpica dels teixits animals.

Immunologia: Estudia els mecanismes de defensa dels organismes.

Microbiologia: Estudia organismes microscòpics.

• Parasitologia: Estudia els agents microbians allotjats de forma depenent en l'organisme animal o humà.

• Micologia: Estudi dels fongs que causen patologies humanes.

• Bacteriologia: Estudia bacteris gram + i gram -.

• Virologia: Estudia microorganismes ARN o ADN capaços de causes malalties.

Morfologia: Estudia la forma i l'origen de les estructures dels éssers vius.

• Morfologia descriptiva: s'encarrega de la descripció i comparació de les formes orgàniques.

• Morfologia teòrica: té com a principal objectiu l'estudi de les constriccions morfològiques. 

• Morfologia funcional: s'ocupa de l'estudi de la forma orgànica i les característiques en relació amb la funció. 

• Morfologia evolutiva: s'ocupa de l'estudi de la història de la forma orgànica. 

Organografia: Estudia l'estructura i la funció dels òrgans

• Organografia animal: Estudia l'estructura i funció dels òrgans animals.

• Organografia vegetal: Estudia l'estructura i funció dels òrgans vegetals.

Paleontologia: Estudia la vida en èpoques passades.

• Paleozoología: S'encarrega de l'estudi dels animals extints, a partir de les seves restes fòssils, i de la seva taxonomia.

• Paleobotànica: S'encarrega de l'estudi d'éssers vegetals o fúngics extints i la seva taxonomia.

• Micropaleontologia: És l'estudi dels fòssils microscòpics.

• Paleoicnología. S'encarrega de l'estudi de les empremtes d'organismes del passat.

• Paleoecologia: S'encarrega de l'estudi de l'ecologia dels éssers vius del passat i de la reconstrucció dels medioambientes i els ecosistemes presents a la Terra durant les diferents eres geològiques.

• Paleobiogeografia: S'encarrega de la distribució paleogeogràfica dels éssers vius i biomes del passat i les causes que van originar tal distribució.

• Paleogenètica: Aborda l'estudi de la paleontologia i / o antropologia a traves de l'anàlisi genètica molecular.

Sistemàtica: Classificació d'éssers vius segons l'evolució i la filogènia.

Taxonomia: Principis de la classificació d'éssers vius.

Virologia: Estudia els virus.

Zoologia: Estudia els organismes animals.

• Zooparasitología: Estudia els paràsits animals i el parasitisme animal. 

• Entomologia: L'entomologia és la branca de la zoologia que estudia els insectes en els aspectes morfològic, genètic, fisiològic, taxonòmic i ecològic. 

• Zootècnia: S'ocupa de l'estudi dels animals domèstics amb finalitats econòmiques o pràctics.

• Mastozoología: Estudia els animals mamífers.

• Ictiologia: Estudia els peixos.

• Helmintología: Tracta de la descripció i estudi dels cucs.

• Malacologia: Estudia els mol·luscs.

• Paleozoología: Consisteix en l'estudi dels animals fòssils.

Benvinguts

 2013-2014

Benvinguts de nou al meu bloc.

Espero que us divertau i trobeu molta informació útil pels vostres projectes.

Convergència entre litosfera oceànica i continental

 Les zones de convergència entre la litosfera oceànica i la continental es caracteritzen per:

• La placa subduent s'enfonsa amb un angle menor en el mantell sublitosfèric.
• El magnetisme origina vulcanisme i també produeix la intrusió de roques granítiques en l'escorça continental.
• Es sol produir una obducció (procés en el qual la placa subduent arrosega un arc d'illes o altres relleus oceànics fent que s'arranquin fragments de la litosfera oceànica (ofiolites) que queden encavalcats sobre la litosfera continenetal).
•  A causa de la pressió que exerceix la placa subduent:
• Es desenvolupa un prisma d'acreció sobre l'escorça oceànica. Aquest prisma té els materials fortament comprimits i plegats prop de la placa continental.
• La sismicitat és molt elevada.
• Es produeix un engruiximent de la placa continental, que origina un orogen (cadena de muntanyes).

Capes de la terra

- Escorça: capa que forma el fons dels oceans i la que constitueix els continents.

       · Escorça oceànica: composta per basalt. Aquesta escorça prop dels continents pot tindre milers de metres de gruix, però cap al centre de l'oceà pot ser escassa o no n'hi ha.

           · Escorça continental: constituïda per granit.

- Mantell: composició més homogènia que l'escorça. Components principals olivina i piroxé.

La densitat no és homogènia, a uns 670km la pressió és tan gran que els minerals adquireixen una estructura més compacta. Aquest canvi abrupte constitueix a la discontinuïtat de Repetti i separa el mantell superior de l'inferior.

- Nucli o endosfera: és metàl·lic, de ferro, el nucli extern està a més de 3000ºC i a una pressió de diversos milions d’atmosferes. La base del nucli es troba 1000ºC més calent que la part superior, aquesta diferència provoca violents corrents de convecció.

Els àtoms de ferro estan ionitzats, per això les càrregues positives i negatives són arrossegades circularment formant un camp magnètic.

- Capa D": en la discontinuïtat de Gutemberg, en el contacte entre el mantell rocós i el nucli líquid, la Tª arriba a ser de 3000ºC. En aquesta zona els estudis sísmics informen de la presència d'una capa de 100 a 400 km de gruix: la capa D".

La capa D" pot estar formada per les restes més denses del mantell. La gran densitat del nucli extern permet que aquestes restes suren. Aquesta capa no és una simple acumulació passiva de runes denses. Els materials que la formen són arrossegats per corrents de convecció.

-Litosfera: capa rígida formada per la part més superficial del mantell superior i l’escorça.

La litosfera forma dues plaques :

              ·Plaques litosfèriques oceàniques: estan formades per escorça oceànica basàltica i uns pocs quilòmetres del mantell superior peridotític.

             ·Plaques litosfèriques continentals: compostes per escorça continental granítica i una porció de mantell peridotític.

-Astenosfera: zona de baixa rigidesa situada a uns 100 km de profunditat on la velocitat de les ones sísmiques decreix i delata. És un nivell heterogeni que s’observa només en algunes zones del globus terrestre.

- Magnetisme romanent: algunes roques contenen magnetita, un òxid de ferro que pot quedar imantat per la presència del camp magnètic terrestre. La roca conserva així un magnetisme romanent. Els microcristalls dels minerals es comporten com si foren brúixoles que, quan solidifica la lava, es queden orientades cap al nord magnètic.

L’estudi del paleomagnetisme (del magnetisme romanent) de roques antigues, permet veure que el camp magnètic ha passat per èpoques en què fins quasi ha desaparegut i ha invertit la polaritat. Aquestes inversions del camp magnètic no són predictibles.

Clonació

Aqui teniu un article de ''El País'' sobre la clonació.

Glàndules suprarenals

GLÀNDULES SUPRARENALS

SITUACIÓ:

Les glàndules suprarenals estan situades a l'abdomen, a la part anterosuperior dels ronyons. 

ANATOMIA:

És un òrgan endocrí bilateral que té forma piramidal i mesura 2x3x3 cmaprox. L'esquerra és lleugerament més gran que la dreta i tenen un pes mitjà de 5g.

S'hi distingeixen dues zones:

• Escorça suprarenal. És la part externa de la glàndula.
• Medul·la suprarenal. És la part interna de la glàndula.

HORMONES QUE PRODUEIXEN:

En la escorça suprarenal es produeixen quasi trenta hormones esteroides, que es poden agrupar en tres tipus diferents:

• Mineralocorticoide. La seva funció és regular el metabolisme iònic.  

1. Aldosterona. 
• La seva estructura química és C21H28O5. 
• L'òrgan diana principal de l'acció d'aquesta hormona és el ronyó.

• Glucorticoide. La seva funció és interenir enel metabolisme cel·lular de glúcids, lípids i proteïnes.
  

1. Cortisol.
• La seva estructura química és C₂₁H₃₀O_5.

               

              2.   Cortisona.

• La seva estructura química és C₂₁H₂₈O_5.
• _{Els seus òrgans diana són el sistema immunològic, la pituïtària i el còrtex suprarenal}

• Andrògens suprarenals. Regulen caràcters sexuals secundaris en elvarón i en la dona produeixen virilització.

1. Testosterona.

• La seva estructura química és C₁₉H₂₈O_{2 .}
• _{El seu òrgan diana és tot l'aparell reproductor masculí.}

     

En la medul·la suprarenal es produeixen dues hormones:

1. Adrenalina.

• La seva estructura química és C₉H₁₃NO_3.
• Funcions: incrementa la freqüència cardíaca, contreu els vasos sanguinis, dilata els conductes d'aire, i participa en la resposta lluita o fugida del sistema nerviós simpàtic.

             

              2.  Noradrenalina.

• La seva estructura química és C8H11NO3.
• Les àrees del cos que produeixen o es veuen afectades per la norepinefrina són descrites com noradrenèrgiques.

Dopamina

DOPAMINA

·Formula semidesenvolupada: C₆H₃(OH)₂-CH₂-CH₂-NH<sub>2

·Formula molecular:</sub> C₈H₁₁NO₂ 
·Neurotansmissor present tant en vertebrats com en
invertebrats

·Produïda en el cervell, sobretot a la substància grisa i a l'àrea ventral tegmental.

·Al cervell, funciona com a neurotransmissor que activa cinc tipus de receptors (D1, D2, D3, D4, D5) i les seves variants.

· També és una neurohormona, la funció principal de la qual és inhibir l'alliberament de prolactina de l'adenohipòfisi.

·Pot ser subministrada com a medicament que actua sobre el sistema nerviós simpàtic, provocant efectes tals com l'augment de la pressió sanguínia o de les pulsacions.

· Les neurones que utilitzen la dopamina com a neurotransmissor primari, estan situades principalment al l'àrea ventral tegmental del cervell, a la substància negra i al nucli arcuat de l'hipotàlem.

· En els insectes la dopamina actua com a senyal de castig i és necessària per generar una memòria de repulsió.